Corea del Norte, utopía de hormigón. Ampliació: més notes i observacions

En aquesta entrada la meva intenció és ampliar el que es diu sobre l'acte  «Taula rodona "Corea de Nord: arquitectura al servei d’una ideologia"» del que s’ha parlat en l’entrada anterior entrant una mica més en detall sobre la imatge que es va donar de Corea del Nord a la conferència així com reaccions que vaig poder copsar del públic i que, al cap d’avall, mostren què pensen els visitants de Casa Àsia d’aquest organisme.

Si el primer cop que vaig anar a Casa Àsia em vaig sorprendre de la meva pròpia ignorància i de fins a quin punt les meves idees preconcebudes s’allunyaven de la realitat, aquest cop em vaig sorprendre de fins a quin punt la gent pot ser estúpida (amb tots els meus respectes, eh!) I a mi ara per què em pica per dir això que sembla totalment desvinculat de l’acte sobre Corea? Doncs perquè mentre esperava els meus companys arribessin – havíem quedat una hora abans que comencés la conferència per poder demanar la informació de contacte de la Gaëlle Patin, amb qui haurem de parlar també per fer aquest treball – em vaig trobar amb una dona que també s’estava esperant; tenint en ment el que havíem comentat a la darrera tutoria sobre que havíem d’interactuar amb els usuaris de Casa Àsia vaig decidir preguntar-li per què havia vingut a Casa Àsia amb la intenció de descobrir quin acte o servei li interessava. Em va respondre amb menyspreu i molt ofesa “Jo res, res de res. No tinc res a veure amb Àsia. Estic esperant a un home que sí, però jo no.” Per deixar clar que la meva pregunta no anava amb cap mena de malícia li vaig repetir que només era perquè estava fent un treball sobre Casa Àsia i sense deixar l’aire d’ofesa em va contestar “Jo no tinc res a veure amb Àsia” i tot seguit va sortir de l’edifici deixant-me amb la paraula a la boca. En fi, va ser una valuosa lliçó per aprendre que 1. No tothom es prendrà bé que li preguntis (amb educació i bona fe) què està fent a Casa Àsia i 2.Que hi ha gent que es sent ofesa de que puguin pensar que té alguna mena de relació amb Àsia. Suposo que encara ara hi ha moltes persones que pensen que per sentir alguna mena de curiositat i/o interès per les coses orientals s’ha de ser un friki raro.

Segona anècdota de l’entrada: minuts abans que comencés la conferència vaig poder escoltar una part de la conversa que tenien dos assistents (dos nois d’uns vint-i-pico d’anys) que seien just darrera meu i que serveix per il·lustrar les ganes amb què anaven allà. No dic que tothom anés amb aquesta intenció o idea, però no em deixa de fer gràcia que hi hagi usuaris així.

“-Jo vaig al wàter. Si això és molt rollo me n’aniré.

-És que depèn del tio que parli.

-Ja veus. Si és divertit la cosa està bé, si no, no val un bollo.”

Es van quedar fins al final de l’acte, torn de preguntes inclòs.

L’acte el va iniciar Rafael Bueno fent publicitat dels propers actes que tindrien lloc a la seu barcelonina de Casa Àsia. Un company del meu grup em va comentar que això també ho havien fet a les conferències prèvies a les que havia assistit així que vaig deduir que aquest és el patró habitual i vaig fer la reflexió que Casa Àsia, per més que vulgui divulgar cultures asiàtiques i fer de pont, a la vegada és una mena de negoci i que, per tant, la publicitat és imprescindible.

Tot seguit vull reproduir algunes de les anotacions que vaig anar fent al llarg de la conferència (que bàsicament són citacions dels ponents) i que són exemples de la imatge que varen donar de Corea del Nord.

Primerament van fer una breu presentació del llibre i del context del país:

“Corea del Nord és un país del que es parla i s’escriu molt però no es coneix. Té pocs visitants.”

“La Península de Corea és l’únic lloc del món on persisteix la Guerra Freda. (...) El transcurs del temps canvia les coses. El llibre tracta molts aspectes diferents de com les mentalitats canvien amb el que es posa a l’urbanisme: edificis, tipus de construcció... ja que aquest està al servei d’una ideologia. (...) En 60 anys hi ha grans diferències en les mentalitats dels coreans per les vivències viscudes.”

Josep Manel Barañas va citar alguns passatges del llibre ja que els trobava molt importants i impactants. En vaig poder apuntar alguns:

“1. La noción de libertad artística es sencillamente impensable.”

“2.Ponyang és una ciutat del futur atrapada al passat. ” (No és una cita literal)

“3.Por su origen, los intelectuales tienen un carácter vacilante.”

“4.La rigidez del urbanismo soviético era una herramienta para milimetrar el pensamiento.”

I per acabar vull anotar alguns dels comentaris que varen fer els dos autors del llibre:

“Tothom coneix les condemnes a Corea del Nord per part dels EEUU, la seva decadència enfront del dragó asiàtic –Corea del Sud –, la glorificació dels seus líders, el llançament fallit del míssil que ha estat objecte de condemna internacional. (...) Pot semblar un tema estrambòtic, però no ens encaixava que un país així tingui aquesta col·lecció d’obres monumentals tan desproporcionades amb els seus recursos.”

“Ponyang és la cuitat amb més obres monumentals per habitant del món.”

“Corea del Nord va caure del primer món.”

“Ens vam plantejar si el protagonisme dels líders és real en l’art. Se’ls adora realment?” (Més tard van concloure que sí).

“La Torre Juche està sempre encesa ja que reflexa la idea que la ideologia nord coreana brilla sempre.” (Van explicar algunes anècdotes sobre la Torre Juche i d’altres monuments importants que em van fer exclamar més d’un cop “Ai mare, estan pirats!”. Per exemple, l’alçada de la Torre la va decidir Kim Jong Il estant ell assegut a la seva tribuna i fent pujar un globus aeroestàtic amunt, quan va creure que l’alçada era apropiada i s’havia assegurat que veuria la torre des d’allà, va fer que el globus s’aturés i va ordenar que aquella fos l’alçada definitiva. O també ens van parlar d’un monument que tenia tants blocs de pedra com dies havia viscut Kim Il Sung.)

“El ritme de proliferació de les obres no baixarà si no és que l’economia ho impossibilitza ja que és una arma de control i de propagadna.”

En fi, no em vull allargar més. La imatge que a mi em van donar de Corea del Nord va ser una que desmentia (en bona part) la crítica gratuïta del país i que donava una justificació força lògica del seu comportament. D’altra banda, no va deixar de ser una experiència enriquidora i de la qual vaig aprendre coses.