25/03/2012
Des de fa més temps del que puc
recordar que he sentit admiració i curiositat pel Japó i és per això que quan
vaig veure que Casa Àsia (col·laborant amb la Fundació Japó Madrid) iniciava un
cicle de cinema perquè ja feia un any del terratrèmol i tsunami que varen
colpejar el país nipó l'onze de març del 2011 seguits de l'accident nuclear de
Fukushima, que hi vaig voler anar. També he de reconèixer que jo mai havia anat
a Casa Àsia i que, de fet, fins que no vaig començar la carrera ni sabia que
existia. Aquest va ser el segon motiu de pes que em va engrescar a anar-hi.
L’acte al que vaig assistir era
la primera projecció del cicle, és a dir, la del dissabte 24. La pel·lícula que
em van passar es titulava 3.11 A Sense of Home Films i durava 75 minuts.
No hi havia ponents de cap mena, simplement 3 pantalles repartides per la paret que reproduïen al
mateix temps la pel·lícula per fer que tots els assistents la poguessin veure
independentment d’on escollissin seure. La pel·lícula era una suma de curts que
duraven uns 3 o 4 minuts com a molt, així que, en realitat, es podria dir que enlloc
de veure una pel·lícula vaig veure vint-i-molts curts (alguns dels quals encara
és hora que entengui).
Em van sorprendre moltes coses d’allà,
comento les dues que em semblen més rellevants:
1- Com és Casa Àsia. Malgrat que aquell dia només
vaig veure el primer pis perquè vaig arribar justa de temps, l’edifici on es
troba em va impressionar molt positivament. Ni de casualitat m’hauria imaginat
una casa d’aquell estil ni d’aquelles proporcions. Francament m’imaginava més
aviat un espai modest i d’estil més oriental.
2- La quantitat de gent que va anar a veure la
pel·lícula. Per més vergonyós que pugui ser reconèixer-ho, crec que he de ser
honesta i admetre els prejudicis amb els que anava allà: francament em pensava
que seríem quatre matats a la sala (de seguida però, vaig veure que les meves
idees prèvies no s’ajustaven gaire a la realitat). També em va sorprendre la
diversitat que hi havia entre els assistents: des d’ancians fins a parelles
joves passant per gent de mitjana edat i uns quants estrangers europeus i algun
asiàtic. Prenent-me a mi de referència, crec que era de les assistents més
joves, però tot i així el popurri de persones que hi havia era important.
Més que explicar els curts el que voldria
deixar per escrit és la idea que en vaig treure. Crec que la intencionalitat d’aquell
cicle i molt concretament de la sessió a la que vaig assistir, era fer-nos
reflexionar que és igual d’on o com siguem - els curts eren de diversos països
i estaven amb diferents idiomes, és per això que hi havia subtítols en japonès,
castellà, català i anglès depenent del curt – totes les persones necessitem
tenir una casa, una família, un lloc on viure tranquils i sentir-nos protegits.
En fi, que crec que volien fer reflexionar als espectadors sobre la idea de que
tots necessitem el nostre trosset de món i que no som, ni de bon tros, tan
diferents els uns dels altres per més que visquem en puntes oposades del món.
Suposo que el que més clar em va deixar que la gent estava donant voltes al que
havia acabat de veure va ser que quan es va acabar l’acte, la majoria dels assistents es va
aixecar i sense dir ni piu va marxar, com si encara estigués rumiant amb el
que havia acabat de veure o estigués profundament capficada en coses com la
sort que tenim de viure aquí i no haver patit cap accident nuclear o desgràcia
natural.
Personalment penso que va ser una experiència
curiosa per com havia estat enfocat l’acte i que em va deixar clar que si havia
de fer un treball de Casa Àsia ja em podia anar traient del cap totes les idees
que m’havia imaginat perquè segurament no n’encertaria ni una.
Incloc el link on s’explica amb català i castellà
de què va cada pel·lícula que forma part d’aquest cicle, els horaris i una breu
pinzellada de la intencionalitat global del cicle així com el vincle dins la
web oficial de Casa Àsia per ampliar la informació formal i oficial que es
proporciona als assistents.
No hay comentarios:
Publicar un comentario