domingo, 29 de abril de 2012

Corea del Norte, utopía de hormigón. Ampliació: més notes i observacions

En aquesta entrada la meva intenció és ampliar el que es diu sobre l'acte  «Taula rodona "Corea de Nord: arquitectura al servei d’una ideologia"» del que s’ha parlat en l’entrada anterior entrant una mica més en detall sobre la imatge que es va donar de Corea del Nord a la conferència així com reaccions que vaig poder copsar del públic i que, al cap d’avall, mostren què pensen els visitants de Casa Àsia d’aquest organisme.

Si el primer cop que vaig anar a Casa Àsia em vaig sorprendre de la meva pròpia ignorància i de fins a quin punt les meves idees preconcebudes s’allunyaven de la realitat, aquest cop em vaig sorprendre de fins a quin punt la gent pot ser estúpida (amb tots els meus respectes, eh!) I a mi ara per què em pica per dir això que sembla totalment desvinculat de l’acte sobre Corea? Doncs perquè mentre esperava els meus companys arribessin – havíem quedat una hora abans que comencés la conferència per poder demanar la informació de contacte de la Gaëlle Patin, amb qui haurem de parlar també per fer aquest treball – em vaig trobar amb una dona que també s’estava esperant; tenint en ment el que havíem comentat a la darrera tutoria sobre que havíem d’interactuar amb els usuaris de Casa Àsia vaig decidir preguntar-li per què havia vingut a Casa Àsia amb la intenció de descobrir quin acte o servei li interessava. Em va respondre amb menyspreu i molt ofesa “Jo res, res de res. No tinc res a veure amb Àsia. Estic esperant a un home que sí, però jo no.” Per deixar clar que la meva pregunta no anava amb cap mena de malícia li vaig repetir que només era perquè estava fent un treball sobre Casa Àsia i sense deixar l’aire d’ofesa em va contestar “Jo no tinc res a veure amb Àsia” i tot seguit va sortir de l’edifici deixant-me amb la paraula a la boca. En fi, va ser una valuosa lliçó per aprendre que 1. No tothom es prendrà bé que li preguntis (amb educació i bona fe) què està fent a Casa Àsia i 2.Que hi ha gent que es sent ofesa de que puguin pensar que té alguna mena de relació amb Àsia. Suposo que encara ara hi ha moltes persones que pensen que per sentir alguna mena de curiositat i/o interès per les coses orientals s’ha de ser un friki raro.

jueves, 26 de abril de 2012

Corea del Norte, utopía de hormigón

19/04/2012

El passat dijous 19 d’abril vam assistir els quatre membres del grup a la presentació d’un llibre sobre arquitectura nord coreana que es va fer de les 19:00 a les 20:30 a la sala Tagore de la seu barcelonina de Casa Àsia.

El llibre, titulat Corea del Norte. Utopía de hormigón (arquitectura y urbanismo al servicio de una ideología), va ser presentat per Rafael Bueno, director de Política i Societat a Casa Àsia i Josep Manel Brañas, professor emèrit del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador de la Titulació del Graduat Superior d’Estudis Internacionals i Interculturals de la UAB; així com pels mateixos autors: Jelena Prokopljevic, arquitecta i doctora per la Universitat Politècnica de Catalunya, i Roger Mateos Miret, periodista de l’Agenda EFE a Barcelona.

En entrar a la sala deu minuts abans que comencés l’acte, em va sorprendre el gran nombre de seients que hi havia destinats al públic. En aquells moments no hi havia gaire gent, però poc a poc la sala es va començar a omplir, i no només es van omplir tots els seients, sinó que alguns dels oients van haver de romandre drets durant la conferència.

El públic era força divers: des de joves amb aparença d’estudiants fins a gent gran, passant per persones de mitjana edat. La immensa majoria del públic era català, exceptuant unes cinc persones d’origen asiàtic.
Un cop va començar la taula rodona, els assistents vam poder descobrir durant una hora i mitja quin és el paper que juga l’arquitectura en un règim com és el nord coreà, en què, per una banda ens trobem amb una població que passa gana i que viu de manera precària, i per altra, amb un govern que no escatima en recursos econòmics per construir grans edificis i monuments.

Va començar amb unes paraules de Rafael Bueno presentant l’acte i seguidament amb una valoració del llibre que l’expert en Corea Josep Manel Brañas va fer com a lector d’aquest, destacant-ne alguns passatges i idees que considerà importants com “la noción de libertad artística es impensable”, “Pyongyang es la ciudad del futuro, pero un futuro atrapado en el pasado”, “ciudad escaparate”, “la rigidez del urbanismo soviético milimetra la vida”, tot i que no tots els aspectes fossin negarius: afegeix que la ciutat “es verde”.

El Retorno de Eurasia (1991-2011)

17/04/2012

Casa Asia nos invitaba a una mesa redonda donde se analizaría la evolución de las repúblicas del Asia central ex-soviética: Kazakshtan, Uzbekistan, Kyrgyztsan, Turmenistan y Tajikistan. Así como el papel y los intereses de las grandes potencias hacia este complejo y vágamente desconocido territorio.  


Otro de los objetivos del acto era presentar un libro, el que daba título al acto "El Retorno de Eurasia". Una obra escrita por nada más y nada menos que 14 autores que se dedican a abordar los últimos 20 años de historia en este escenario geográfico (partiendo de la caída de la URSS). Al mismo tiempo se presentaba el proyecto académico "Eurasian Hub", dedicada a la presentación, asesoramiento e intercambio de ideas políticas de ámbito euroasiático.
La presentación fue llevada a cargo por Rafael Bueno, el director de política y sociedad de Casa Asia (quien nos recordaba todos y cada de los que estábamos entre el público los actos que se llevarían a cabo en los próximos días).
Los invitados eran dos de los autores del libro: Francisco Veiga y Nicolás de Pedro.
Ambos se encargaron de presentar en libro y sus curiosidades. Cada uno de esos 14 autores de los cuales algunos estaban presentes entre el público habían escrito al menos uno de los capítulos que conformaban el libro. Todos cumplían el requisito de haber tenido alguna experiencia, viaje, estancia por trabajo... en alguno de estos países.

Dadas las características del evento, este fue tomando forma de debate político a medida que se avanzaba en detalles y explicaciones. Se mencionada la relevancia ha ido tomado la zona así como su gran complejidad. Por supuesto figuras tan relevantes como el papel de China o los EEUU acabaron saliendo a la luz a la hora del debate. Se llegó incluso a mencionar el espacio como posible lugar de expansión Rusa:

- Hoy en día todas las grandes potencias han puesto sus miradas en el. 
- Asia es un lugar lleno de conflictos, pero se intenta mostrar tranquilo y estable. 
- Los depósitos de petróleo y gas natural son grandes culpables de este interés...
- Pienso que en 2014 con la retirada de EEUU de Afganistán las cosas cambiarán mucho...

El público que conformaba el acto eran en su mayoría personas de mediana edad, probablemente atraídos por la temática del asunto. Quizás gente de políticas, quizás atraídos por la magnitud tan internacional del acto.
Como pude comprobar casa Asia es también un lugar donde se habla de política, un lugar que intenta dar pie a la opinión pública, el contrastar ideas y dotar a su público de una mayor conciencia acerca de lo que se está desarrollando, se ha desarrollado y se desarrollará en el continente.

Por ese motivo me resultó muy interesante el momento en que se mencionaron los proyectos de futuro en relación a esta unión Europa-Asia como la intención de crear lineas ferroviarias de alta velocidad que unirán sendos continentes. Noticias que nos daban una idea de progreso y crecimiento en torno a las relaciones entre Asia y Europa y que seguramente dejaban con buen sabor de boca a más de uno.
Lo cierto es que Casa Asia resulta ser una herramienta para mantenerse informados, bien sea a través de sus ciclos, a través de este tipo de debates o a través de su amplia mediateca.



miércoles, 25 de abril de 2012

Cicle de cinema: "El paisatge perdut. Cartes del Japó" i primera visita a Casa Àsia


25/03/2012

Des de fa més temps del que puc recordar que he sentit admiració i curiositat pel Japó i és per això que quan vaig veure que Casa Àsia (col·laborant amb la Fundació Japó Madrid) iniciava un cicle de cinema perquè ja feia un any del terratrèmol i tsunami que varen colpejar el país nipó l'onze de març del 2011 seguits de l'accident nuclear de Fukushima, que hi vaig voler anar. També he de reconèixer que jo mai havia anat a Casa Àsia i que, de fet, fins que no vaig començar la carrera ni sabia que existia. Aquest va ser el segon motiu de pes que em va engrescar a anar-hi.

L’acte al que vaig assistir era la primera projecció del cicle, és a dir, la del dissabte 24. La pel·lícula que em van passar es titulava 3.11 A Sense of Home Films i durava 75 minuts. No hi havia ponents de cap mena, simplement 3 pantalles  repartides per la paret que reproduïen al mateix temps la pel·lícula per fer que tots els assistents la poguessin veure independentment d’on escollissin seure. La pel·lícula era una suma de curts que duraven uns 3 o 4 minuts com a molt, així que, en realitat, es podria dir que enlloc de veure una pel·lícula vaig veure vint-i-molts curts (alguns dels quals encara és hora que entengui).

Em van sorprendre moltes coses d’allà, comento les dues que em semblen més rellevants:

1-   Com és Casa Àsia. Malgrat que aquell dia només vaig veure el primer pis perquè vaig arribar justa de temps, l’edifici on es troba em va impressionar molt positivament. Ni de casualitat m’hauria imaginat una casa d’aquell estil ni d’aquelles proporcions. Francament m’imaginava més aviat un espai modest i d’estil més oriental.
2- La quantitat de gent que va anar a veure la pel·lícula. Per més vergonyós que pugui ser reconèixer-ho, crec que he de ser honesta i admetre els prejudicis amb els que anava allà: francament em pensava que seríem quatre matats a la sala (de seguida però, vaig veure que les meves idees prèvies no s’ajustaven gaire a la realitat). També em va sorprendre la diversitat que hi havia entre els assistents: des d’ancians fins a parelles joves passant per gent de mitjana edat i uns quants estrangers europeus i algun asiàtic. Prenent-me a mi de referència, crec que era de les assistents més joves, però tot i així el popurri de persones que hi havia era important.

martes, 24 de abril de 2012

Tres países, tres cortos, tres visiones: Filipinas, Pakistán, China

21/03/2012, Casa Asia.

Tal día como un miércoles a las 19:00 horas. Casa Asia nos invitaba una vez más a reflexionar, a participar y por supuesto a conocer algo más sobre los hechos que rodean al continente Asiático.
Esta vez se trataba de dar al público una visión de las experiencias migratorias, una visión de la interculturalidad siempre presente en los ciclos de Casa Asia. Esta vez se trataba de responder a la preguntas como ¿Cuál es la historia de las comunidades de los inmigrantes asiáticos en Cataluña/Barcelona?¿Cuál es su situación? ¿A qué obstáculos se enfrentan?

Como siempre, toda clase de mentes conformaban el público. Atacadas por la curiosidad, el entusiasmo y quizás la documentación.

Se produjo la presentación llevada a cargo por:   

Ricard Zapata, catedrático en Ciencias Políticas, director del Máster en Gestión de la Inmigración y del GRITIM-UPF
Gaëlle Patin Laloy, responsable del Programa Comunidades Asiáticas de Casa AsiaEn este caso los autores de los cortos que iban a ser proyectados estaban presentes. De esta manera ofrecían una visión más cercana y se daba conocer la intención real de sus obras. Cada corto ofrecía una la visión de una comunidad diferente y la duración oscilaba entre los 12' y 24'.

Tres cortos y tres contextos: Comunidad Filipina en Barcelona, comunidad Pakistaní en Barcelona y migración del campo a las ciudades, choque intergeneracional (Dentro de china).
Sendos cortos fueron introducidos, proyectados, posteriormente comentados y por supuesto cuestionados. Mediante la interacción con los propios directores el público iba extrayendo conclusiones acerca de lo visionado en aquellas obras de concienciación social.

Presentació

Hola a tothom,
Us aviso que en aquesta primera entrada aniré força al gra i no m'allargaré amb presentacions gaire extenses ja que la funcionalitat d'aquesta pàgina no és crear un blog lúdic ni una manera de compartir un hobby ni res per l'estil. Aquest blog és una eina de treball pel nostre grup, el grup 13 d'Introducció a l'antropologia social i cultural de primer del grau d'Estudis d'Àsia Oriental de la UAB. Pretén ser un diari de camp digital (molt més simple que el d'un antropòleg professional, evidentment) que ens ha de servir de suport per a la creació d'una altra entrada a una web diferent i que serà el resultat final d'un treball en què haurem d'estudiar un cas. Els membres del grup 13 hem decidit fer aquest treball sobre Casa Àsia centrant-nos sobretot en què és i entenent-la com un punt de contacte - una cruïlla cultural - i volguent-la definir contrastant diverses fonts. 

Aquest diari incorporarà les impressions que hem anat anotant durant les visites que hem fet allà quan hem assistit als diferents actes; que ja avanço que potser no són gaires o no tants com els que ens hauria agradat, però també és cert que tenim un temps limitat i que com a estudiants que som hem de complir amb altres obligacions. Així doncs, la nostra intenció és comptar amb un suport material pel treball final i, a la vegada, reproduir a petita escala una eina bàsica present en les investigacions de molts antropòlegs: el diari de camp.

Dit això, anem per feina i comencem amb les entrades importants de veritat.