En aquesta entrada la meva intenció és ampliar el que es diu sobre
l'acte «Taula rodona "Corea
de Nord: arquitectura al servei d’una ideologia"» del que s’ha
parlat en l’entrada anterior entrant una mica més en detall sobre la imatge que
es va donar de Corea del Nord a la conferència així com reaccions que vaig
poder copsar del públic i que, al cap d’avall, mostren què pensen els visitants
de Casa Àsia d’aquest organisme.
Si
el primer cop que vaig anar a Casa Àsia em vaig sorprendre de la meva pròpia
ignorància i de fins a quin punt les meves idees preconcebudes s’allunyaven de
la realitat, aquest cop em vaig sorprendre de fins a quin punt la gent pot ser
estúpida (amb tots els meus respectes, eh!) I a mi ara per què em pica per dir
això que sembla totalment desvinculat de l’acte sobre Corea? Doncs perquè
mentre esperava els meus companys arribessin – havíem quedat una hora abans que
comencés la conferència per poder demanar la informació de contacte de la Gaëlle
Patin, amb qui haurem de parlar també per fer aquest treball – em vaig trobar
amb una dona que també s’estava esperant; tenint en ment el que havíem comentat
a la darrera tutoria sobre que havíem d’interactuar amb els usuaris de Casa
Àsia vaig decidir preguntar-li per què havia vingut a Casa Àsia amb la intenció
de descobrir quin acte o servei li interessava. Em va respondre amb menyspreu i
molt ofesa “Jo res, res de res. No tinc res a veure amb Àsia. Estic esperant a
un home que sí, però jo no.” Per deixar clar que la meva pregunta no anava amb
cap mena de malícia li vaig repetir que només era perquè estava fent un treball
sobre Casa Àsia i sense deixar l’aire d’ofesa em va contestar “Jo no tinc res a
veure amb Àsia” i tot seguit va sortir de l’edifici deixant-me amb la paraula a
la boca. En fi, va ser una valuosa lliçó per aprendre que 1. No tothom es
prendrà bé que li preguntis (amb educació i bona fe) què està fent a Casa Àsia
i 2.Que hi ha gent que es sent ofesa de que puguin pensar que té alguna mena de
relació amb Àsia. Suposo que encara ara hi ha moltes persones que pensen que per
sentir alguna mena de curiositat i/o interès per les coses orientals s’ha de
ser un friki raro.
